QUINS TIPUS DE RELIGIÓ HI HA MÉS ENLLÀ DEL MONOTEISME?

TEMA ASSIGANT I PRESENTACIÓ D’AQUEST:

EL tema que ens se’ns ha assignat són les creences religioses més enllà del monoteisme. Per respondre a aquesta qüestió hem decidit utilitzar la idea de les quatre creences religioses que nosaltres entenem. Hem desenvolupat una comparació entre el monoteisme i els altres tres tipus de creences: el politeisme, el dualisme i l’animisme. Cadascú de nosaltres ha escollit una d’aquestes creences  i n’ha buscat la seva definició així com un exemple d’alguna cultura d’aquestes característiques.

DESTRIBUCIÓ DE TASQUES:

Cadascú dels membres del grup hem escollit una creença i la hem desenvolupat amb la seva definició i un exemple de cultura: l’Anto Cádiz es centra en l’explicació i definició de monoteisme, l’Arnau Toral en el politeisme i com a cultura escollida la romana, la Lara Sánchez va triar el dualisme i com exemple els asteques, i finalment la Carla Navarro Bou va escollir l’animisme prenen com a exemple la religió folklòrica xinesa.

QUINS TIPUS DE CREENCES RELIGIOSES HI HA MÉS ENLLÀ DEL MONOTEISME?

Per contestar aquesta pregunta creiem primer necessari entendre i saber que és el monotesime. Aquest doncs, és una creença religiosa que es basa en l’existència d’un únic Déu. Aquesta divinitat és omnipresent i omnipotent i es caracteritza per ser el creador de tot l’Univers. Déu és el ser suprem, ha creat l’inici, la causa i el fi de tot. Per tant, pels creients d’aquesta religió el món seria incomprensible sense l’existència d’aquest. L’origen del monoteisme es troba en el judaisme, primera gran religió monoteista i de la qual les altres dues, el cristianisme i l’islam, en prenen moltes coses com a base.

Les principals religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islam) tenen en comú un llibre sagrat amb el qual rendeixen culte al creador de l’Univers i tenen un lloc concret per anar a pregar. Per tant, es destaca l’aproximació a la divinitat a través de la pregària. Les religions monoteistes tenen una visió del temps lineal: neixes, vius i mors, i a la hora d’aquesta les teves accions a la Terra decidiran la teva vida després de la mort: anar al cel, significant que has estat un bon creient i has obrat segons la paraula de Déu, o anar a l’infern, el que significa que has pecat i no has complit les ordres divines. Es creu en un retorn a la vida en el moment d’un judici final, on Déu recompensarà als bons i castigarà als dolents.

Ara que ja sabem que és el monoteisme, passarem a parlar de les altres creences religioses, començant pel politeisme. Aquesta creença etimològicament vol dir més d’un déu. Això significa que les societats que tenen aquesta religió no creuen en una sola divinitat, sinó que amb més d’una. Encara que tinguin més d’un déu, normalment aquestes religions solen establir jerarquies entre ells establint-ne un de superior als altres. També delimiten un nombre de déus més importants que els altres, així delimiten un conjunt de déus que poden accedir al Partenó.

La majoria de religions del món són politeistes, les més conegudes actualment són l’hinduisme, el budisme, el xintoisme, etc. Però antigament les més conegudes eren la romana, la grega i l’egípcia. Dins el politeisme, les divinitats solen tenir tendència a allò natural, la vida quotidiana i els costums i tradicions. Com per exemple en la mitologia romana on Ceres, és la deessa de l’agricultura o en la mitologia egípcia on Ra és el déu del sol.

El politeisme és una religió molt extensa, perquè el fet de tenir un ampli ventall de déus o deesses amb els que poder sentir-se representat o en els que poder pregar alguna cosa, ja sigui des de demanar a Venus ser la persona més bonica o demanar a Juno ser fèrtil i tenir molts fills. Normalment aquest tipus de creença crea una visió antropomorfista fet que provoca divinitzar figures importants de la societat, com per exemple els emperadors o als reis. Això provoca que s’acabin dissolent.
Com a exemple del politeisme, tenim la mitologia Romana que consisteix en una religió on hi ha sis deus i deesses principal, però un d’ells destaca per sobre els altres. Aquest és Júpiter, que és el déu suprem. La resta de déus i deesses que no són principals són innombrables i cada un té una funció diferent.

Trobem diferències entre el politeisme i el monoteisme. En primer lloc, el monoteisme, tal com el seu nom indica només té un déu suprem, que no es troba en el nostre món i és superior a nosaltres. També, aquest déu té unes característiques i desenvolupa unes accions totalment diferents de les dels déus de les religions politeistes. Com per exemple el deu cristià que crea tot l’univers. A diferència dels déus romans, que ells són ‘univers o la terra, no són qui ho ha creat. A més, en les religions monoteistes, com en el cas del cristianisme el déu et diu com has d’actuar i què has de fer per ser bo i no anar a l’infern. En el politeisme dels romans, els deus no t’indiquen què has de fer i no es condicionen les accions com a bones o dolentes.

Segonament, ens trobem amb les creences dualistes. S’anomenen «dualistes» les teories sobre l’home que suposen l’existència d’un doble principi en cadascun dels humans: d’una banda hi hauria el «cos» (matèria) i de l’altre un principi psicològic o espiritual que s’anomena «ànima». La paraula «ànima» (grec. «Psique») no necessàriament ha de ser definida en sentit religiós o transcendent com quelcom aliè o divers respecte del cos, o com una mena de «doble» del cos.

L’ànima pot ser entesa, doncs, com el principi que dóna moviment al cos. per als monistes (persona com un ésser unitari, format per una única realitat i substància.) en els humans no hi ha res més que matèria i les idees són simplement un dels actes que poden fer les (algunes) organitzacions materials. L’argument bàsic que donen els dualistes per tal d’afirmar la necessitat d’existència d’un principi espiritual («ànima») és que l’aspecte intel·lectual o conceptual pròpiament i específic humà, («la raó»), que no pot ser reduït a explicacions materialsCal, doncs, suposar que existeix un principi espiritual, capaç d’explicar fets que, com el de la llibertat humana, o el de la construcció de la mateixa identitat, per exemple, que són incomprensibles en l’àmbit del mecanicisme.

Malgrat la pèrdua d’influència ideològica que aquest moviment va patir en el segle XIX, al llarg dels anys aquesta creença ha influenciat a nombrosos filòsofs per l’escriptura de les seves teories filosòfiques basades en bon punt en una perspectiva dualista. Un exemple de filòsof dualista fou Descartes: com a pensador racionalista esmentava que per a ell l’existència dels humans no depenia del cos sinó de l’ànima. Si som alguna cosa, som éssers pensants i el cos és secundari (tot i que d’ell depenen les sensacions). Descartes fou també el primer a defensar el mecanisme d’una manera radical: l’home, des del punt de vista de cos, és per a ell plenament equiparable a una màquina.

Un exemple de societat dualista la qual defensa aquest moviment amb una vessant cosmològica, és el cas dels asteques. Segons mitologia asteca l’univers va ser creat i destruït quatre cops (per jaguars, huracans, pluja i una gran inundació). Després de la quarta destrucció els Déus es van reunir i van crear el cinquè món i l’actual, el qual, era destinat per ser destruït per terratrèmols. El món asteca va ser concebut per mitjà de ser creat per tres capes: per sobre de la terra, sota la terra, i la superfície de la terra. Horitzontalment, el món va ser dividit en quadrants, cadascú representat per un arbre característic, ocell, color, i altres moltes més característiques. El «centre» del món era un lloc especial pels asteques, construint allà el seu gran temple el qual va ser estimat per ser situat exactament al centre del seu univers. Una multitud de Déus i Deesses van poblar el món asteca. El més important eren Huitzilopochtli (el Déu mexicà de patrocinador), Tlaloc (Déu de la pluja), Tezcatlipoca (Déu de la guerra i patrocinador dels guerrers joves), Quetzalcoatl (Déu creador i patrocinador de belles arts), i Coatlicue (Deessa mare). El món celestial fou complicat, fent que, des de llavors aquests i altres divinitats van dominar diversos regnes, adoptaren diferents aspectes, els quals eren coneguts per noms alternatius als originals.

El dualisme, doncs, és clarament una religió politeista, la qual, com hem esmentat anteriorment, es basa en la creença de l’existència de nombrosos Deus, cadascú exemplificat amb una simbologia i amb una utilitat diferent respecte els altres. En canvi, el monoteisme, la principal doctrina es basa en la creença de l’existència d’un únic Déu espiritual i pur. Aquestes religions monoteistes, malgrat tenir un Déu diferent, tenen en comú un llibre sagrat amb el qual rendeixen culte al creador de l’Univers i tenen un lloc concret per anar a pregar. Malgrat l’existència també notòria de nombroses divinitats en la creença dualista, la principal finalitat d’aquesta, a diferència de la religió monoteista, és l’afirmació de la necessitat d’existència d’un principi espiritual («ànima») és que l’aspecte intel·lectual o conceptual pròpiament i específic humà («la raó»), el qual no pot ser reduït a explicacions materials. A més, a diferència de les religions monoteistes, les quals deriven tota la creació de l’univers i de l’ésser humà a Déu, la creença dualista explica aquest fenomen, mitjançant un principi espiritual, capaç d’explicar fets que, com el de la llibertat humana, o el de la construcció de la mateixa identitat i de la creació de l’univers. Malgrat les nombroses diferències entre aquestes creences, aquestes comparteixen la necessitat d’un dualisme de significats de connotacions radicals, com l’exemple del cel i l’infern, i del que està bé i del que està malament.

Per acabar, ens topem amb l’animisme. Per mostrar amb més profunditat aquest concepte, he escollit com a exemple pràctic la visió animista de la religió folklòrica xinesa. Però primer de tot, que entem per animisme? Segons la base de dades EHRAF, l’animisme és «la creença d’una relació entre l’ànima i el cos, amb un nom o amb la vida i amb la mort. És l’atribució d’ànima a objectes tan animats com inanimats.”*

Prenen com a base aquesta definició he extret la informació sobre la religió folklòrica xinesa del treball The concept of Soul in Chinese Folk Religion de Steve Harrell. En qüestions d’ànima, la cultura popular xinesa té un concepte central i molt important: el ling-hun. El ling-hun és l’essència d’una persona, és el que dona als humans la seva personalitat, per a ells és un concepte que arriba a explicar la relació entre individu i societat.

Darrere aquest concepte però, hi ha molt més: el ling-hun abasta la gran majoria d’éssers sobrenaturals de la tradició xinesa, els creients pensen que l’origen d’aquests éssers es troba en l’ànima de les persones mortes. Els déus són les ànimes de persones realment poderoses o que consideren màrtirs, els ancestres són les ànimes dels teus avantpassats homes de línia paterna, i els fantasmes són les ànimes d’aquells que han mort violentament o de qui no té descendència que els rendeixi culte. La pèrdua de la teva ànima és utilitzat moltes vegades com a l’explicació per tota mena de malalties, tan mentals com físiques. Els remeis per aquests casos es basen en rituals de la recuperació de l’ànima. Seguint amb els rituals i pràctiques, la idea del ling-hun és de gran importància ja que l’estat de trànsit al que arriben a vegades practicants de la religió es basen en viatges de l’ànima i possessions espirituals.

Així podem veure com l’animisme es diferencia bastant del monoteisme: no és una explicació de tot el que passa a l’univers o qui n’és el creador, sinó la percepció de que allò que ens envolta té una ànima. Com hem pogut veure amb l’exemple de la religió folklòrica xinesa, a vegades aquesta concepció dona una explicació a que hi ha després de la mort o d’alguns successos de les nostres vides.  

Per concluir volem destacar que aquest exercici de recerca ens ha obert els ulls davant d’altre creences religioses que en alguns casos desconeixiem. Hem vist lo ample que és el món a part de les religions monoteistes que són a las que estem acostumats. Aquest treball ens ha aportat coneixement sobre noves maneres de veure el món i d’interpretar-lo.

*Traducció feta per Carla Navarro Bou